dimarts, 11 de novembre de 2008

Entrada a un nou món

La emoció y la por es van enfrontar el dia trenta de setembre de l’any 2008, gràcies o per culpa de la primera classe de comunicació audiovisual i educació.

La emoció de la primera classe es sempre present. Les ganes de descobrir una assignatura nova en la qual potser pots passar les millors hores de la teva vida és una sensació que jo sincerament no voldré perdre mai. El nom de l’assignatura es força atractiu per si sol i per tant la esperança d’aconseguir unes classes memorable, no podia desaparèixer, però darrere de l’emoció o la il·lusió de la novetat també s’hi amagava la por. Potser una por ridícula, però temor a la fi. Un temor innocent i potser estúpid: por a allò desconegut. Es una assignatura que mai havia realitzat i per tant la por de no estar a l’altura em feia resistir-me a l’assignatura, tot i que el professor amb un mètode peculiar per fer classe va fer guanyar l’emoció sobre la por, tot i que aquesta seguia existint.

Entre explicació i comicitat va transcorre la classe. Semblava força estrany aquest mètode d’ensenyar, o al menys a mi així m’ho va semblar. No m’estranyava que fos capaç de incloure la comicitat entre les explicacions, doncs no es el primer professor que ho fa y dubto molt que sigui l’últim que ho faci. Normalment la comicitat es produeix breument, però en aquesta assignatura la comicitat va formar la part de tot el diàleg del professor i a mi em va semblar que era per atraure la nostra atenció y demostrar allò que estava dient.

La classe es va iniciar amb l’explicació de les activitats que es realitzarien durant el curs. També ens va comentar el gran canvi que s’està produint en les noves generacions gràcies a l’aparició de les noves tecnologies. Els nens ja no són passius y adopten una actitud més activa y autodidacta, basada en provar y reintentar. El canvi també succeeix al carrer, l’antic carrer on es nens jugaven actualment es centra en la televisió i l’internet.

Perquè l’atenció dels nens es centri en la televisió o internet aquesta ha de tenir un missatge interessant que atragui la atenció de l’espectador i per reafirmar més aquest argument el professor va realitzar un simulacre de striptease captant així l’atenció dels alumnes.

Després el diàleg va prendre un altre camí, amb l’afirmació de que creiem tot allò que ens diuen i per demostrar-ho en va dir que ell no era el nostre professor. Mantenir-se incrèdul en aquella situació no era difícil. Tot i que el dubte de si era cert el que deia també era molt present. Finalment un riure traïdor va descobrir al meus ulls la seva mentira.

Posteriorment i després de descobrir-se com l’autèntic professor de l’assignatura, el professor ens va posar un documental on també s’enganyava al públic amb una noticia sobre un fals cop d’estat.

Señals, petites i diminutes, quasi inexistents, pero presents en cada moment són la clau de la nostra incredulitat davant les mentires. És important l’observació dels detalls, i és més important aquesta observació en un món dominat per la comunicació audiovisual on mentir no es gens difícil.